Doc Anton - Magdalena Superior.

Aquesta setmana entre pitos i flautes no he lligat res amb ningú, per tant tenim una reunió d’emergència, el meu company solista i jo, el divendres (o mes aviat dissabte) a tres quarts de dues, quan torno de LA FERIA DEL CABALLO al Parc Central del Vallès a Sabadell; discutim breument i quedem per anar a fer al via Doc Anton a la Magdalena, la varem veure el passat 19 d'Abril al fer la Acròmion i feia bona pinta.


El Company a peu de via en el procés de preparació.

Les dues primeres tirades II,III las fem sense encordar, la tercera tal com marca la ressenya i la quarta empalmant amb la cinquena. A pesar de que la ressenya marca dos possibles A0 (3ª i 4ª tirades) las he fet sense, el qual em fa suposar que no deu passar en cap cas de V. Em sorprèn la quantitat de parabolts en llocs una mica incomprensibles (un parabolt a un pam de una bona savina) i lo malament que estant posats alguns d'ells, en cas de caiguda segur que es trenca el mosquetó per el braç de palanca que arribaria a fer, de totes maneres estan tant a prop que perfectament es pot evitar xapar-los tots. A part d’això es una via molt maca i tret de les dues primeres tirades força estètica i continua.


El mes difícil de anar amb solitari es fer fotos, com que els braços no donem mes de si, quan fas una auto foto sempre quedes amb cara si mes no estranya (per no dir de tontet) i fen posat de pensar ostres com sortirà.


L'altre gran clàssic de les fotos en solitari son les cames, els peus i la corda.


Per no parlar de les postures ridícules al intentar arribar a temps de entrar a la foto amb el disparador automàtic. En definitiva un petit desastre.

Acromion - Magdalena Superior

Diumenge no tinc company per anar a escalar, així que decideixo anar a fer quelcom amb solitari. Busco, remeno i trobo. Un altre via del Guillem. Diuen que sobre equipades, potser si, però anant sol va de meravella.

A tres quarts de nou soc al pàrquing del Monestir, enfilo cap a les escales de Sant Benet, renoi que dur que es això, d’aquí cap a peu de gorros i canal amunt entre la Magdalena Superior i el Gorro Frigi; la canal esta relliscosa de veritat.

A dos quarts d'onze començo la via ACROMION. enllaço els dos primers llargs de la ressenya (60 mts +/-) 20 seguros, alguns no els faig servir, la segona tirada es la mes interessant amb alguns passets que si es fan en lliure en lloc d'A0 deuen ser v+, amb el soloist he tingut que anar al lloro dons hi han uns sis metres de flanqueig en els que aquest aparell te alguna dificulta per deixar corra la corda, desfaig les tirades i la torno a fer-les de segon, la tercera tirada es fàcil III+ amb algun pas aïllat de IV/IV+, s'ha de anar amb conte hi ha presses soltes i bastant brut, arribat a la tercera reunió faig el mateix baja/sube, aquí m’entretinc una estoneta mirant els que estan fent la Doc Anton, es veu maca la tirada que queda a la mateixa alçada, em costa trobar per on va la darrera tirada que queda just a l'esquerra com si saltéssim a la agulla principal de la Mag.Sup. tirada també de tràmit III+.

Via recomanable, senzilla, ben assegurada.





Panoràmica amb vistes al Pirineu a rebentar de neu.

Via Rataplan

Magdalena Inferior

══════════════════

Aquest dissabte havíem quedat amb el Joan per sortir, però al final se li va girar feina i no va poder; com que gairebé tothom està de vacances o fen preparatius per marxar no he pogut quedar amb ningú mes. Així que mirant blogs he trobat aquesta via i m’he proposat anar a fer-la en solitari.
Via interessant, molt ben assegurada amb parabolts i xapes de color groc, primera tirada vertical i mantinguda (IV+ V) amb passos que has de mirar per trobar les preses adequades, el tram mes vertical es just abans d’entrar a la reunió, aquí la roca es torna denominació d’origen gorros, en total es poden xapar setze seguros en trenta-cinc metres, la segona tirada (IV) comença amb un pas desplomat però amb preses increïbles, aquí les assegurances allunyen una mica mes, es manté la verticalitat, no faig la segona reunió i empalmo amb la tercera tirada (IV III+) també força vertical i amb roca immillorable, desprès de seixanta metres i diset seguros arribo a la tercera reunió, nomes queden uns quinze metres de II III, i ja soc al cim. He trigat una mica menys de tres hores, però he fet la via dues vegades i dos ràpels. Nomes queda dissipar el dubte de si amb un setanta serà suficient per fer el ràpel fins a terra, es així, anant a buscar el traçat de la normal s’arriba sobradament amb els trenta-cinc metres de la corda en doble.

Resenya de Batallo Alpi

Inici de la via, roca una mica estranya, polida, trencada i amb presa arrodonida. Es pot veure la disposició de la reunió de peu de via, acostumo a intercalar una dissipadora direccionalment per minimitzar, en cas de caiguda, el poc dinamisme en la cadena de seguretat.

Primera assegurança amb la corda tensa per mantenir la reunió encarada amb la direcció de sotragada en cas de caiguda.

Vista de la primera tirada des de la reunió.

Reunions excel•lents rapel•lables.

Vista de la segona tirada, es pot apreciar la verticalitat. Podeu veure el detall de les gomes de pollastre utilitzades per evitar que sota el seu pes la corda corri cap avall.

Faraó de baix (riera de l'Estevet): placa DAKOTA

En solitari al Llençol / Els Graus

Avui puc sortir amb el compromís de ser a Sabadell a la una (compromisos familiars), vaig parlar ahir amb el Jaume i ell ja avia quedat per anar a fer esportiva a Els Graus, no en ve massa de gust i a mes a mes tinc un dit de la ma dreta una mica inflat, així que quedo amb mi mateix per anar fer unes grimpadetas amb solitari, decideixo anar al Llençol sector A (el mes fàcil) amb la intenció de fer les quatre vies que hi ha de IV i V encara que a mi sempre m'ha semblat un grau mes aviat baix, però lo cert es que tens un parabol cada metre i mig i això es d'agrair quan vas sol. En llevo d’hora i a les 9 soc a peu de via, fa un vent fort i ratxejat, però com que ja hi soc dons anem per feina, munto el tinglado aprofitant tres assegurances

i començo per una de les vies de IV, no hem coste gens però el vent en fa plorar els ulls i haig d'anar parant quan sento venir la ratxa, arribo al despenja-me’n i baixo tot desmuntant la tirada,

no fa massa fred però el vent es empipador començo la via de la dreta, aquesta es una mica mes fina i als dos terços presenta un petit pas desplomat, aquí m'emporto un ensurt, quan l'estic superant un cop de vent m'empeny, no ha passat res. Arribo al despenja-me’n i baixo desmuntant les assegurances. Veig que encara es d'hora i encara que tinc pensat baixar a Els Graus a veure els companys dedico una estoneta a provar unes idees que fa temps en volten per el cap referent al soloist, diuen que no es bloqueja si caus de cap per vall però després de pensar-hi he arribat a la conclusió que es motivat per la manera com es lliga al talabard i no pas per una incapacitat tècnica, així que provo el següent, em lligo directament a la corda i busco un parell de assegurances a la mateixa alçada en les vies que corren paral·leles el soloist amb la cinta creuada per l'esquena per evitar que perdi la posició vertical a l’altre cap de corda i em penjo del soloist, pujo de manera que la corda a la que m’he fixat quedi un metre mes llarga que la del solo, començo a caminar per la paret, arribo a la posició quasi horitzontal i continuo, els peus mica en mica estan arribant a la alçada del cap, m ho penso, poc a poc faig uns passos mes fins que hi ha un moment que el soloist deixa passar la corda, es veritat si caus de cap per vall ten vas a la m...., després el provo sense les vagues creuades a la esquena nomes esta lligat al talabard per la part baixa, aquí cap problema en puc posar totalment de cap per vall que continua aguantant, ara provaré la meva idea, entre las cintes que fan que el soloist mantingui la posició vertical i el mosquetó intercalo un tros de velcro que miro d'ajustar de manera que es deixi anar en cas de un cop sec, torno a provar el mateix varies vegades fins que trobo la sensibilitat suficient en que el velcro s'obri sol quan arribo a una posició propera a l'horitzontal. Funciona


Detall en una cinte per evitar que la corda corri sota el seu pes.

Baixo cap Els Graus i allà em trobo al Jaume amb el Pep, el Lluís, l'Ana, La Rosa, El Pol i la Gemma, quina pila de gent. M’entretinc fen unes fotos a la Gemma, es una delícia veure-la escalar sembla una ballarina, la dificultat es fon sota la seva delicadesa. Xerro una estoneta amb ells i vaig a fer un parell mes de vies en solitari. Aquí el vent es mes suportable i la companyia fa que l’estona passi molt de presa i sense adonar-me ja s’ha fet l’hora de marxa cap a casa.