En solitari al Llençol / Els Graus

Avui puc sortir amb el compromís de ser a Sabadell a la una (compromisos familiars), vaig parlar ahir amb el Jaume i ell ja avia quedat per anar a fer esportiva a Els Graus, no en ve massa de gust i a mes a mes tinc un dit de la ma dreta una mica inflat, així que quedo amb mi mateix per anar fer unes grimpadetas amb solitari, decideixo anar al Llençol sector A (el mes fàcil) amb la intenció de fer les quatre vies que hi ha de IV i V encara que a mi sempre m'ha semblat un grau mes aviat baix, però lo cert es que tens un parabol cada metre i mig i això es d'agrair quan vas sol. En llevo d’hora i a les 9 soc a peu de via, fa un vent fort i ratxejat, però com que ja hi soc dons anem per feina, munto el tinglado aprofitant tres assegurances

i començo per una de les vies de IV, no hem coste gens però el vent en fa plorar els ulls i haig d'anar parant quan sento venir la ratxa, arribo al despenja-me’n i baixo tot desmuntant la tirada,

no fa massa fred però el vent es empipador començo la via de la dreta, aquesta es una mica mes fina i als dos terços presenta un petit pas desplomat, aquí m'emporto un ensurt, quan l'estic superant un cop de vent m'empeny, no ha passat res. Arribo al despenja-me’n i baixo desmuntant les assegurances. Veig que encara es d'hora i encara que tinc pensat baixar a Els Graus a veure els companys dedico una estoneta a provar unes idees que fa temps en volten per el cap referent al soloist, diuen que no es bloqueja si caus de cap per vall però després de pensar-hi he arribat a la conclusió que es motivat per la manera com es lliga al talabard i no pas per una incapacitat tècnica, així que provo el següent, em lligo directament a la corda i busco un parell de assegurances a la mateixa alçada en les vies que corren paral·leles el soloist amb la cinta creuada per l'esquena per evitar que perdi la posició vertical a l’altre cap de corda i em penjo del soloist, pujo de manera que la corda a la que m’he fixat quedi un metre mes llarga que la del solo, començo a caminar per la paret, arribo a la posició quasi horitzontal i continuo, els peus mica en mica estan arribant a la alçada del cap, m ho penso, poc a poc faig uns passos mes fins que hi ha un moment que el soloist deixa passar la corda, es veritat si caus de cap per vall ten vas a la m...., després el provo sense les vagues creuades a la esquena nomes esta lligat al talabard per la part baixa, aquí cap problema en puc posar totalment de cap per vall que continua aguantant, ara provaré la meva idea, entre las cintes que fan que el soloist mantingui la posició vertical i el mosquetó intercalo un tros de velcro que miro d'ajustar de manera que es deixi anar en cas de un cop sec, torno a provar el mateix varies vegades fins que trobo la sensibilitat suficient en que el velcro s'obri sol quan arribo a una posició propera a l'horitzontal. Funciona


Detall en una cinte per evitar que la corda corri sota el seu pes.

Baixo cap Els Graus i allà em trobo al Jaume amb el Pep, el Lluís, l'Ana, La Rosa, El Pol i la Gemma, quina pila de gent. M’entretinc fen unes fotos a la Gemma, es una delícia veure-la escalar sembla una ballarina, la dificultat es fon sota la seva delicadesa. Xerro una estoneta amb ells i vaig a fer un parell mes de vies en solitari. Aquí el vent es mes suportable i la companyia fa que l’estona passi molt de presa i sense adonar-me ja s’ha fet l’hora de marxa cap a casa.

Passejada Per Montserrat

Agulles / Frares

══════════════════

Havíem quedat amb el Josep per anar a fer un petit re-equipament a agulles, arribem al pàrquing ens repartim el pes i com un flash en ve a la memòria que m’havia deixat el talabard. Desprès de uns moments de ràbia i de emprenya-me’n amb mi mateix el Josep em calma i decidim anar a fer un vol i arribar fins el Lloro. Pugem fins a coll de Guirló i de allà cap a les portelles passem per el refugi Vicenç Barbè i d’aquí enfilem per la canal ampla, al cap d’una mica tombem a la dreta per anar a buscar el camí del lloro que ve de la zona del vermell resseguint aquest camí tenim un espectacle insuperable, seguint les marques blaves anem passant per lo millor de la zona El Dit, El Ditet, El Dit Xic, El Lloro, La Monja, La Nineta, etc, etc. Arribats al coll d’agulles baixem per la canal de la boleta del portell estret, aquí el panorama es impressionant, veure la silueta del Bisbe fa posar els pels de punta, en aquest pany de paret hi ha vies mítiques, la Cade a l’agulla del centenar la Anglada Cerdà a la boleta foradada la mateixa Gam al Bisbe i altres. De tornada passem per sota el serrat de La Foradada, la impressionant cadireta i la paret nord d’agulles, han estat unes tres horetes de turisme molt enriquidor.

El Lloro entre El Dit i El Dit Xic.

La Nineta. La agulla de la Grip.

La Monja i El Frare

El bisbe presidint el resta de la paret.

La Anglada Cerdà de la boleta foradada

hi ha un escalador a l'inici del diedre.

La Cade a la Agulla del Centenar

Gede

TROMPA DE L'ELEFANT

══════════════════

Desprès de un dia de feina de aquells que desitges no repetir, em truca el Josep diu que dema dissabte no podrà sortir que te molta feina, i ganes de descansar, cap problema. Truco al Jaume a veure que te previst, no ha arribat encara ja li dic que has trucat, em diu la seva dona; al cap de poca estona el Jaume em truca, no tardem ni un minut i ja hem quedat.

Aquesta setmana remenant per Internet trobo la ressenya de la Gede a la trompa del elefant amb algun comentari de que s’ha reequipat al 2005 cerco una mica mes i vaig trobant comentaris que fan que m’interessi; recordo haver-la fet en la meva primera etapa d’escalador, abans de la parada de 23 anys sense grimpar, fa una pila d’anys dons, busco i trobo en el llibre de ressenyes de Montserrat del Rodes i el Labranya una anotació de que l’havia fet el 6 de Febrer de 1977 fa nomes i exactament 30 anys.
Arribem al Monestir cap a les 9 del mati, esmorzem aprofitant la tranquil·litat de l’hora i el primer raig de Sol que ens escalfe, no fa massa fred i deixem quasi tota la roba al cotxe, pugem cap a Sant Benet i ja intuïm que no ens hem equivocat, els rodals de Montserrat es veuen emboirats i nosaltres a mesura que anem guanyen alçada veiem un cel cada vegada mes net i blau.

Arribem a peu de via, evident perquè queda sota la vertical del díedre característic per on va la via, ens preocupa una mica el que hem llegit referent a la primera i darrera tirada, estan acotades de III però a pel, quedem amb el Jaume que ja començo jo, ell farà empalmades la segona i tercera i jo faré el tram d’artificial i el díedre de sortida. Començo per unes plaques fàcils, buscant una mica trobo on posar algun friend aprofitant forats cecs, un d’ells queda molt ferm, ja soc a la primera reunió, fa un dia esplèndid i gens de fred.

Mentre puja el company observo la tirada de sobre i veig que hi ha parabolts alternats amb equipament vell.

El Jaume fa juntes la segona i tercera tirades, uns quaranta metres, s’hi esta una bona estona, dons a pesar del reequipament la tercera tirada no te res de fàcil, es una placa sota el díedre molt gastada i amb preses petites i arrodonides on s’hi han d’afegir coses i cosetes entre les assegurances existents, per fi ja es a la reunió.

Faig la tirada de segon el mes despresa que puc i sense entrar a la reunió on es ell, agafo el primer pas d’artificial de la quarta tirada que ens fa canviar de díedre, es curta amb quatre passos d’estreps i una sortida en lliure molt vertical però amb preses excel·lents i protegida per un parabolt.

Tres metres mes amunt faig reunió a dos spits d’un altre via i un parabolt nou que costa de veure, s’ha girat una mica de vent i quan el company arriba decidim fer canvi de reunió als arbres que hi ha cinc metres mes amunt; guardo tot el que en pot fer nosa a la motxilla, càmera de fotos i estreps, la tirada comença en díedre fissura desplomat, en aquesta tirada no s’hi ha canviat res ni s’ha afegit cap parabolt, m’hi enfilo i arribo a la primera assegurança un ferro en V amb un maillon clavat de baix cap a dalt com que no hem causa massa confiança poso un pam per sobre un friend per si d'acàs, m’hi agafo i ben obert de cames a banda i banda del díedre arribo a la segona assegurança, un bicoin que algú no va poder treure, sembla que hagi de sortir fàcil, faig el mateix un altre friend mes amunt a la fissura i arribo a un ferro de color taronja amb anella aquest sembla molt ferm, miro amunt i ja nomes veig unes bagues de 9 mm una blava i una vermella que surten de la fissura lligades a quelcom uns tres metres per sobre meu, la paret ja només es vertical i amb bona roca, AL TANTO JAUME , amb dos o tres passos aprofitant preses a banda i banda del díedre arribo a la assegurança, un altre pitó vell, el díedre va perdent verticalitat no veig res mes però mes amunt la fissura sembla franca per posar-hi quelcom, trobo una altre pitó amb maillon que no es veia vaig pujant ¡Es un díedre Fantàstic! dues sabinetes, poso un excèntric, trobo un pitó, ja veig la reunió, aquesta si, excel·lent amb dos parabolts de 12 mm i com les altres amb varies burinades, recupero les cordes i veig que la tirada te mes de quaranta metres, mentre puja el Jaume penso que hem estat de sort es veu quasi tot tapat per la boira i nosaltres aquí al solet, que be que s’hi esta, faig la darrera tirada uns trenta metres de III compromès, aquí no puc posar res i ja som al cim desprès de quasi tres hores. Baixem desgrimpant per la banda contraria anant a buscar una canal estreta entre l’elefant i la trompa a partir d’aquí es van trobant fites que ens condueixen al camí que hem fet servir per anar a peu de via. Al arribar al Monestir comprem una mica de mato i cap el cotxe, aquí veiem que la temperatura es de 8 graus i que el terra es tot mullat d’humitat de la boira, això corrobora que hem triat be l’escalada d’avui.

RESSENYA DE

www.onaclimb.com

Hem fet servir friends petits i mitjans (aliens i camalots) , una plaqueta recuperable, unes 18 cintes, un joc de fissurers i bagues per els arbrets.